Sí, encara visc, no m'he esfumat, amb l'arribada del 2009!!! tot i que ho semble, per aquest silenci prolongat per més temps del que desitjava... de nou en marxa!!
Hui, una de pistolers!!!! és el primer que pensava fa uns anys en sentir nomenar Clint Eastwood, acostumada a les pelis de l'Oest a les quals em tenia acostumada el meu pare. No són el meu fort (ja ho saps, Slim, em sap greu, però mira!!), i sóc de les que canvie de canal, quan en televisen alguna, o desconnecte per complet del fil. Però afortunadament he descobert l'altra faceta d'aquest gran del cinema, una millor, al meu parer.
Feia temps que no veia una peli a la gran pantalla, i aprofitant aquestes vacances, El intercambio va ser l'elegida. La veritat és que el tràiler m'animava a veure-la, i saber que Clint Eastwood la dirigia, és deteminant per a pagar l'entrada sense remugar massa, que estem en temps de crisi, i l'emule i derivats malacostumen el consumidor de cinema...
La crítica que puga fer crec que es queda petita: un gran director emprén una gran història real, i fa una gran pel·lícula, de les que no necessiten massa per a ser redones. Una història ocorreguda als EUA als anys 20, un drama dels tants que s'hauran viscut; la desaparició del fill de Christine Collins ajuda a destapar tota una trama de corrupció i abús de poder contra el qual lluita un John Malkovich que queda en segon pla, rendit a l'interpretació d'Angelina Jolie en el paper protagonista; ella ens transmet la solitud completa i la impotència que sent aquesta mare durant tota la pel·lícula. Una història, la real, que ens fa inquietar-nos i sentir por per tot el que ens rodeja, qüestionar-nos la confiança que dipositem en determinades autoritats, i ens fa sentir-nos en mans de persones estranyes que no sabem com poden reaccionar.
Un exemple del que és una història ben contada, sense caure en el dramatisme forçat ni en la llàgrima fàcil: sense patir perquè sí. La imatge, el color, l'ambientació, la música i els silencis, la naturalitat que fa que tot siga tan real i ens traslladem a aquella època durant aquestes dues hores. Una de les més aconsellables que he vist últimament, vaja.
"Te voy a hacer la vida más feliz" aquesta frase amb què una companya m'ha sorprés hui de matí, ha quedat rondant pel meu cap, i m'he decidit a tornar a veure una de les meues favorites, Amélie; pròximament... la croniqueta de rigor!!!
Feliç Any a tots i totes!
Hui, una de pistolers!!!! és el primer que pensava fa uns anys en sentir nomenar Clint Eastwood, acostumada a les pelis de l'Oest a les quals em tenia acostumada el meu pare. No són el meu fort (ja ho saps, Slim, em sap greu, però mira!!), i sóc de les que canvie de canal, quan en televisen alguna, o desconnecte per complet del fil. Però afortunadament he descobert l'altra faceta d'aquest gran del cinema, una millor, al meu parer.
Feia temps que no veia una peli a la gran pantalla, i aprofitant aquestes vacances, El intercambio va ser l'elegida. La veritat és que el tràiler m'animava a veure-la, i saber que Clint Eastwood la dirigia, és deteminant per a pagar l'entrada sense remugar massa, que estem en temps de crisi, i l'emule i derivats malacostumen el consumidor de cinema...
La crítica que puga fer crec que es queda petita: un gran director emprén una gran història real, i fa una gran pel·lícula, de les que no necessiten massa per a ser redones. Una història ocorreguda als EUA als anys 20, un drama dels tants que s'hauran viscut; la desaparició del fill de Christine Collins ajuda a destapar tota una trama de corrupció i abús de poder contra el qual lluita un John Malkovich que queda en segon pla, rendit a l'interpretació d'Angelina Jolie en el paper protagonista; ella ens transmet la solitud completa i la impotència que sent aquesta mare durant tota la pel·lícula. Una història, la real, que ens fa inquietar-nos i sentir por per tot el que ens rodeja, qüestionar-nos la confiança que dipositem en determinades autoritats, i ens fa sentir-nos en mans de persones estranyes que no sabem com poden reaccionar.
Un exemple del que és una història ben contada, sense caure en el dramatisme forçat ni en la llàgrima fàcil: sense patir perquè sí. La imatge, el color, l'ambientació, la música i els silencis, la naturalitat que fa que tot siga tan real i ens traslladem a aquella època durant aquestes dues hores. Una de les més aconsellables que he vist últimament, vaja.
"Te voy a hacer la vida más feliz" aquesta frase amb què una companya m'ha sorprés hui de matí, ha quedat rondant pel meu cap, i m'he decidit a tornar a veure una de les meues favorites, Amélie; pròximament... la croniqueta de rigor!!!
Feliç Any a tots i totes!
1 cosetes que en penseu:
Muy bien!! Dentro de nada te sorprenderás viendo "Sin Perdón" y entonces ya no te podrás desenganchar a Clint!! :-)
Publica un comentari