l'accident

- Edat?
- 31 anys
- Estudis?
- Filologia italiana, vaig acabar fa 5 anys.
L'entrevista ronda encara pel meu cap, i tracte de reproduir-la al detall, per veure si he demostrat feblesa, perquè ja ni confie que m'accepten, no crec que em trien a mi, d'entre tanta gent com s'ha presentat, alguns més joves i probablement més preparats.
"Com m'agrada conduir sola", pense al volant d'un cotxe prestat per a l'ocasió, amb les marxes mig desgavellades. Enmig l'autovia, després d'un llarg camí de tornada de València, torne a casa i la meua vida es deté en aquest instant, para per un moment, perquè hi ha un accident ocorregut fa uns minuts. Sembla greu, perquè veig passar l'ambulància i els bombers, tot són llums de colors i sirenes. I la meua vida es deté ací, amb gent al davant i al darrere. Trac el cap per la finestra, però no arribe a veure res... m'arriba una olor a fum i a cremat, però res més.
Primers moments: pense en els accidentats i en la sort que els espera; però al poc de temps em ve al cap la meua vida, que ara veig tan dispersa. No trobe el meu lloc, no sé cap a quina direcció anar, i em trobe tan perduda. Amb un treball mal pagat al bar de la plaça, més de 15 entrevistes sense resposta, 3 relacions infructuoses i l'única companyia de Rudolf, el meu gos.

No sóc infeliç, però tampoc trobe el que em contente completament. Mire als dos costats, m'agraden els camps conreats dels campesins de la zona. Viure senzillament, en companyia del sol i l'aire, podria motivar-me, però potser em cansaria. Recorde tan ma mare, i els besos que em feia per a dormir-me... de tant en tant parle d'ella amb Jack, la meua companya de pis.
De sobte, moviment! Au!! Hora de tornar a la realitat, em fan senyals perquè seguisca la marxa, ja han habilitat un carril i la vida segueix el seu camí. I torne a estar perduda, enmig la immensitat del món.