EL MÓN NAT

Vuelta al cole

2009-09-09T17:19:00.001+02:00

Un oasi de pau i benestar per a sobreviure la tornada a la realitat:

Nane Tsora

2009-07-09T16:43:00.002+02:00

I vet aquí... l'he trobada! aquella antiga cançó gitana, recuperada per un compositor moldau, que ací interpreten els Bratsch... Una de tantes bones que descobreixes a la ràdio mentre condueixes... El Café de la República té aquestes coses...
"No tinc arracades" diu el títol... i no sé per què, però em recorda el meu avi... va per tu!!!!

L'havia de posar...

2009-06-01T17:17:00.001+02:00

La bellesa de la simplicitat, el ritme perfecte de silenci melòdic, tonalitats infinites d'una veu amb el prodigi d'encantar... on menys és més:

I'M YOURS - JASON MRAZ

Los nadies

2009-04-23T21:33:00.002+02:00

Sueñan las pulgas con comprarse un perro, y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen, y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano, El libro de los Abrazos.

Ara fa dotze anys…

2009-04-02T09:10:00.001+02:00

… un colp sec em trencava els esquemes
el cel em queia al damunt, m'oprimia el pit
i l’ànima s’esgarrava dins el meu cor ferit

… quan el llant no era suficient consol
i l’enteniment no m’acompanyava
no reaccionava amb seny ni serenitat
el dolor em bloquejava cos i ment

… fa ja dotze anys i el temps no cura
sols ajuda a no esperar certes respostes
a aprendre a no oblidar,
a anar curant les ferides amb gotetes de nostàlgia.

Sálvese quien pueda... o ... idiota

2009-03-24T16:24:00.002+01:00

Vetusta Morla

la catedral del senderisme

2009-03-16T18:18:00.004+01:00

No rep aquest nom debades, aquesta passejadeta de la Vall de Laguar és ruta obligada per a tot amant de la muntanya. Els 6500 escalons que els moriscos ens van deixar com a testimoni van marcant el pas d'un sender increïble que s'ha de visitar. Mereix una escapadeta, respirar aire pur i desconnectar completament de les sorolloses vides que portem. Un recorregut marcat pels barrancs, pels salts i el paisatge que a cada revolta ens fa agrair l'elecció.

Gaudir cada pas, amb cada respiració, superar els obstacles, i aprofitar cada moment que podem sentir-nos aquí i ara. Metàfora de la vida, anar fent camí vivint el procés, que importa més que el resultat.

A la dreta, algunes imatges, perquè us animeu a penjar-vos la motxilla a l'esquena i calçar-vos les botes!!!

Si jo fóra...

2009-03-06T19:37:00.002+01:00

Setmaneta de pràctiques, i de tornar enrere en el temps, a aquells dies d'innocència i despreocupació. Veient els alumnes em resulta impossible no pensar en si nosaltres també estàvem tan "emparrats" i si vam viure igual una edat que des de fora es percep com insuportable, però el moment en què la vius és irrepetible. I arribava l'hora de les suposicions, i de fer-los entendre una estructura gramatical nova per a ells, i més encara, en un idioma que comencen a conéixer. La funció del nostre subjuntiu, que en anglés no és tal, i que s'expressa... massa, per a la seua carabassa. Aquesta texana de formes rabiosament voluptuoses i pell bellíssimament oscura em va venir a la ment com la salvació per tal que, almenys, memoritzen i reconeguen l'estructura, que els acompanyarà en els següents cursos en aquesta matèria. I allí estaven, concentrats en seguir la lletra ells, emocionades elles tractant de cantar de manera mínimament acceptable... tan tendre!!! I ací estic jo, entre memòries, unitats didàctiques i ressenyes, convertint la cançoneta en el símbol del meu breu pas pel camí de la docència... de moment! :o)

Finestreta, finestreta

2009-02-19T17:53:00.001+01:00

O millor dit finestrot, perquè amb 8 cristals i una alçària de més de 2 metres, la terminació "-eta" no sembla molt adeqüada. Però per la confiança de tenir-la al costat tantes hores al dia, ja s’ho mereix. Ja m'he acostumat a ella, i m'agrada observar-la, tot i que no la netegen més sovint... acabaré per portar un drapet i posar-me a la tasca jo mateix. Veig les palmeres moure’s al vent, els rajos de sol i les ombres que deixen ja per la vesprada… un parell de faroles, i milers de vides passar. A aquesta hora ja em reflexa tanta claror en la pantalla de l’ordinador, però ho puc soportar… tot, per no abaixar la persiana, i quedar-me tancada dins un calaix d'obra, sense un alé de l’exterior.

Mucho mejor...

2009-02-13T21:09:00.004+01:00

Arribats a aquestes altures, trobe innecessari comentar-vos que divendres segueix sent el millor dia que mai s'ha inventat. Hui és més especial encara, acaba una etapa intensa i molt enriquidora per a mi, i en comença una nova, com sempre que es tanca una porta (... que s'obri una finestra, clar!!! causa-efecte, per descomptat :o)
El divendres és un dia on tot es veu amb una perspectiva distinta... més relaxada, més positiva i alliberada; camines pel món més lleugera, amb un tímid somriure que et permet restar importància als problemes, i relativitzar l'estrés. Però no sols això!!! sinó que, a més, és dia ... de MÚSICA.
I hui acabava la vesprada "acadèmica" escoltant aquesta cançoneta, que tant em recorda a les vetladetes d'estiu. Sempre que sona l'has de cantar, i oohhh... et saps la lletra de la cançó sencera! cosa que no t'havies parat a pensar fins que t'has sentit!!!!!!!
Mentre l'escoltes, visualitzes els bons moments de les vacances, de l'estiu passat, i d'aquell ja més llunyà, amb la gent que estimes, amb aquells que només veus en agost... recordes els dinars de Vaca (als que has anat, si no treballaves...), els soparets-excusa preparatius per a les Festes... pots olorar ja el clor de la piscina, la crema solar, deixar al fons del calaix el secador i les mànegues llargues, i viure un dia que s'allarga en un poble viu de gent. Mucho mejor està inevitablement lligada als estius del meu poble.
És la màgia de la música: que pot revolucionar-te els sentits i portar-te emocions que no t'esperes. Un saboret que no pot aportar-te la cançoneta de l'estiu... Només la música que forma part de la teua vida. Canteu, balleu i ericeu-vos!! Bon cap de setmana a tothom :-D

Build me up Buttercup

2009-02-01T15:25:00.004+01:00

Aquest cap de setmana carregadet d'esdeveniments, mereixen una menció especial les cançonetes que ens han fet moure el peuet quasi sense voler; però no m'ha costat triar, no aquesta vegada... us convide a moure el peuet, el cabet i quasi tot el cos, perquè és impossible no quedar-te enganxat en sentir-la. Disfruteu de la meua cançó del divendres; fantàstic video que m'he trobat a la xarxa... sense paraules!!! va per tu, Slim.

The Foundations

Build me up Buttercup

Why do you build me up (Build me up)

Buttercup baby just to let me down (Let me down)

And mess me around

And then worst of all (Worst of all)

You never call baby

When you say you will (Say you will)

But I love you still

I need you (I need you)

More than anyone darlin'

You know that I have from the start

So build me up (Build me up)

Buttercup

Don't break my heart

To you I'm a toy
But I could be the boy You adore
If you'd just let me know
Although you're untrue
I'm attracted to you
All the more
Why do I need you so

Baby Baby
Try to find a little time
And I'll make you happy
I'll be home I'll be beside the phone
waiting for you

Why do you build me up ...

I need you ...

Les formes dels núvols

2009-01-29T18:14:00.002+01:00

Una de les meues activitats favorites dels estius de la infantesa: tombar-me al camp, per a descobrir formes i personatges allà dalt al cel, mentre amb les mans anava desfent terrossos de terra. Endevinar a què s'assemblaven, aquestes masses lleugeres i mòbils, observar-les fins que es desfeien com si fóren figures de cotó en pèl, que pugueres emmotllar al teu gust; com la plastilina amb què féiem manualitats a l'escola: afig ací, lleva allà, si no t'agrada ho tornes a amassar de nou...
Hui ha tornat aquesta sensació a la meua vida: tornant del treball, de sobte m'he trobat mirant amunt, seguint el camí d'un drac alat que s'acostava a ma casa, escopint un riu de foc per la boca. Haguera volgut detindre'm en aquest moment, parar el cotxe, reclinar el seient i tombar-me mirant al cel per saber com acabaria aquest conte.
Però a hores d'ara, aquesta activitat quasi em sona més a allò dels psicòlegs: pren el full i digues què veus... segons la resposta, podrem analitzar el contingut del teu subconscient i la teua personalitat oculta.
Seré una piròmana, jo que veig dracs monstruosos al cel? Tindré por als animals, i no me n'he adonat fins ara? hmmm... per si de cas no em deixeu amb un encenedor, ni prop de cap bèstia!! ;-)

emocions

2009-01-22T18:43:00.002+01:00

Dies de vent gelat i de nits llargues, setmanes eternes que t'enfonsen en l'estrés rutinari... en aquests dies que penses com de bé estaries de caixera d'un supermercat, o d'ama de casa, tranquil·leta!!! necessites un motor que et recorde les emocions més positives que pots obtenir de tu mateix...

God bless the music!!!!

l'accident

2009-01-21T18:55:00.004+01:00

- Edat?
- 31 anys
- Estudis?
- Filologia italiana, vaig acabar fa 5 anys.
L'entrevista ronda encara pel meu cap, i tracte de reproduir-la al detall, per veure si he demostrat feblesa, perquè ja ni confie que m'accepten, no crec que em trien a mi, d'entre tanta gent com s'ha presentat, alguns més joves i probablement més preparats.
"Com m'agrada conduir sola", pense al volant d'un cotxe prestat per a l'ocasió, amb les marxes mig desgavellades. Enmig l'autovia, després d'un llarg camí de tornada de València, torne a casa i la meua vida es deté en aquest instant, para per un moment, perquè hi ha un accident ocorregut fa uns minuts. Sembla greu, perquè veig passar l'ambulància i els bombers, tot són llums de colors i sirenes. I la meua vida es deté ací, amb gent al davant i al darrere. Trac el cap per la finestra, però no arribe a veure res... m'arriba una olor a fum i a cremat, però res més.
Primers moments: pense en els accidentats i en la sort que els espera; però al poc de temps em ve al cap la meua vida, que ara veig tan dispersa. No trobe el meu lloc, no sé cap a quina direcció anar, i em trobe tan perduda. Amb un treball mal pagat al bar de la plaça, més de 15 entrevistes sense resposta, 3 relacions infructuoses i l'única companyia de Rudolf, el meu gos.

No sóc infeliç, però tampoc trobe el que em contente completament. Mire als dos costats, m'agraden els camps conreats dels campesins de la zona. Viure senzillament, en companyia del sol i l'aire, podria motivar-me, però potser em cansaria. Recorde tan ma mare, i els besos que em feia per a dormir-me... de tant en tant parle d'ella amb Jack, la meua companya de pis.
De sobte, moviment! Au!! Hora de tornar a la realitat, em fan senyals perquè seguisca la marxa, ja han habilitat un carril i la vida segueix el seu camí. I torne a estar perduda, enmig la immensitat del món.

The Changeling

2009-01-08T22:20:00.003+01:00

Sí, encara visc, no m'he esfumat, amb l'arribada del 2009!!! tot i que ho semble, per aquest silenci prolongat per més temps del que desitjava... de nou en marxa!!
Hui, una de pistolers!!!! és el primer que pensava fa uns anys en sentir nomenar Clint Eastwood, acostumada a les pelis de l'Oest a les quals em tenia acostumada el meu pare. No són el meu fort (ja ho saps, Slim, em sap greu, però mira!!), i sóc de les que canvie de canal, quan en televisen alguna, o desconnecte per complet del fil. Però afortunadament he descobert l'altra faceta d'aquest gran del cinema, una millor, al meu parer.
Feia temps que no veia una peli a la gran pantalla, i aprofitant aquestes vacances, El intercambio va ser l'elegida. La veritat és que el tràiler m'animava a veure-la, i saber que Clint Eastwood la dirigia, és deteminant per a pagar l'entrada sense remugar massa, que estem en temps de crisi, i l'emule i derivats malacostumen el consumidor de cinema...
La crítica que puga fer crec que es queda petita: un gran director emprén una gran història real, i fa una gran pel·lícula, de les que no necessiten massa per a ser redones. Una història ocorreguda als EUA als anys 20, un drama dels tants que s'hauran viscut; la desaparició del fill de Christine Collins ajuda a destapar tota una trama de corrupció i abús de poder contra el qual lluita un John Malkovich que queda en segon pla, rendit a l'interpretació d'Angelina Jolie en el paper protagonista; ella ens transmet la solitud completa i la impotència que sent aquesta mare durant tota la pel·lícula. Una història, la real, que ens fa inquietar-nos i sentir por per tot el que ens rodeja, qüestionar-nos la confiança que dipositem en determinades autoritats, i ens fa sentir-nos en mans de persones estranyes que no sabem com poden reaccionar.
Un exemple del que és una història ben contada, sense caure en el dramatisme forçat ni en la llàgrima fàcil: sense patir perquè sí. La imatge, el color, l'ambientació, la música i els silencis, la naturalitat que fa que tot siga tan real i ens traslladem a aquella època durant aquestes dues hores. Una de les més aconsellables que he vist últimament, vaja.
"Te voy a hacer la vida más feliz" aquesta frase amb què una companya m'ha sorprés hui de matí, ha quedat rondant pel meu cap, i m'he decidit a tornar a veure una de les meues favorites, Amélie; pròximament... la croniqueta de rigor!!!
Feliç Any a tots i totes!

Parc Regional del Carxe

2008-12-22T13:18:00.004+01:00

Comença l'hivern, i s'acaben les eixides del 2008 del grup senderista. Colofó final: una excursió que ens ocupa tot el dia, llarga i intensa. Eixim amb tot l'equip de bon matí, i preparats comencem la ruta, arreplegant a mitjan camí la nostra guia local, que ens conduirà per aquesta serra, situada entre les poblacions del Pinós, Jumilla i Yecla.
La ruta és llarga, deixem els vehicles a Raspay, on després dinarem, i emprenem camí per una llarga pista plana primer, a la qual seguiran alguns trams de senda de pendent molt pronunciada; atallem per a avançar, i durant la pujada girem el cap per a gaudir de les vistes clares de serres llunyanes, amb una mica de blanura baixa. Per fi arribem al cim, que fa 1371 metres, i a l'alberg trobem Pere, de la Universitat d'Alacant, encarregat de medir els moviments de les muntanyes d'aquesta zona, amb un GPS especial que tractem de no tombar, a la part més alta del vèrtex geodèsic.
Visitem "la Sima de les Gralles", un tallat de més de 40 metres d'on antigament extréien (de forma manual!!!!) un tipus de calcita que utilitzaven com a ornament en alguns edificis de les localitats veïnes; ara, ens comenta que de bon matí les gralles l'acompanyen amb el seu rebombori. Des d'allà dalt, la vista és espectacular: les salines, les poblacions properes, les serres del voltant i d'altres més allunyades, coronades de neu.
Passem calor, perquè ens hem abrigat massa per a un dia primaveral com aquest, però encara trobem neu amb la qual passar uns bons moments, com a xiquets. I entre jocs i fotos, se'ns passa el temps i no trobem l'hora de tornar. Accelerem el pas, perquè l'arròs que ens espera deu estar gelant-se; dinem tard, però molt, molt bé. Fruit del cansament i la fam, o no, l'arròs amb caragols i el bon vinet de la terra, a Casa Ricardo, resulten un final perfecte per a la jornada que compartim. Espere que us agraden les fotos!!

Curiositats: pregunteu per la llegenda que explica el fet que la serra del Carxe pertanya a Múrcia, i no a la Comunitat Valenciana. I brindeu mirant-vos als ulls, sempre!!! ;-)

15 dies d'agost (Edu González)

2008-12-19T22:57:00.001+01:00

La imatge del dia: aquest vídeo que circula ja fa temps per internet, i que ens han facilitat hui al curs, per a reflexionar sobre com portem la nostra vida. Que ens faça pensar i sentir-nos identificats en major o menor mesura, i que servisca, no per a no treballar, sinó per a fer-ho amb motivació, alegria i sent conscients de tot; pensem que la nostra forma d'afrontar el treball, com la vida en tota situació, és el que ens ajuda a avançar.

Som el que volíem ser de xicotets? Ens reconeixem quan fem la vista enrere cap als records? Potser hi ha diferències entre el jo real i el jo ideal, i no trobem mai l'ocasió ni la manera d'anar aproximant-los, i dirigir-nos vers el que volem ser.

Si no canviem el que ens desagrada, tenim dret a queixar-nos? Canviarà això les coses? Prenguem el rumb del nostre futur, i encaminem-lo cap allò que ens fa feliços (sona a fòrmula màgica, però és tan simple com això).

Pujada al Zit des de Petrer

2008-12-14T22:35:00.006+01:00

Diumenge passat: amb un oratge que no animava massa a eixir de casa, pugem a l'Empenyador acompanyats de blanura i una boira que per moments ens impedia veure més enllà dels 10 metres. Hui: més fred encara, pronòstics de neu i vent i cansament i son acumulats. Però, què havíem de fer? A la serra!!!! clar!
D'un bot ens alcem, preparem la motxila i... endavant!! i als 5 minuts, ja com si res... és curiós, com de ràpid s'oblida la peresa.
Des de llarg observem l'ample i majestuós massís del Zit, que acompanya el relleu de les poblacions properes. L'objectiu es presenta atractiu, i a mesura que ens aproximem, l'atractiu augmenta. Un paratge concurrit, singular i amb l'oportunitat d'obtenir una bona foto a cada revolta. Ens interromp la marxa un rebombori... són Xufa i Tara, acaçant-se i breguejant.
Anem ascendint els 1127 metres a bon pas i acompanyats de neu i vent. Rabosa, el Racó Bell, fins i tot Tabarca, podem arribar a veure!!! La baixada per l'altra banda, res que desmeréixer: vistes excepcionals, més neu i més vent. Inclús una mica accidentats ens retirem amb un somriure, per tenir ja la feina feta. I és que la muntanya ens ompli l'esperit, l'oratge permet que cada experiència siga diferent, i que tinguem la necessitat de tornar al mateix lloc, dins d'un temps. A la dreta teniu les fotos, espere que us agraden!!

Si voleu fer aquesta ruta ara: no oblideu els guants!!!!!!!!!

In memoriam

2008-12-12T13:10:00.005+01:00

Et dedique cada dia que visc al màxim,
cada estat d’ànim pel qual passe,
cada segon que sóc conscient del que faig.

Hui més que mai et trobe a faltar,
tant de temps sense els teus ulls
i el somriure que m’alegrava presenciar.

Veure la casa buida, esperant trobar-te,
mirar tes coses tal qual les vas deixar,
com si el temps no passàs,

com si pugueres abraçar-me de nou.

Vetla per mi, no deixes de protegir-me,
no t'oblides que t’enyore,

allà on estigues,
toca sempre per als àngels

Tranquil·litat i bons aliments

2008-12-11T18:43:00.009+01:00

Considerat com una de les nostres necessitats bàsiques, el menjar està present a les nostres vides, i és una activitat diària que l'instint de supervivència ens fa assumir. Saber alimentar-nos correctament i fer de la gastronomia un hàbit saludable hauria de ser una matèria instrumental en la nostra formació vital. Per què no assimilem els conceptes d'alimentació i nutrició des de la infància? Per a molts, aquesta és i serà una assignatura pendent.
Deixant de banda els desordres alimentaris extrems (anorèxia, vigorèxia, bulímia, permarèxia...), que distorsionen la realitat i actualment afecten una xifra alarmant, sobretot d'adolescents, en general, podem dir que sabem menjar?
Cada cultura té uns costums distints: horaris, aliments, formes de cuinar, volum habitual de ingestes... des del moment en què cada persona és diferent i compta amb unes preferències i gustos, la diversitat està servida. Aleshores, es poden establir unes pautes generals vàlides per a tots?
Fa poc vaig sentir en una conferència que si pensem que hem de menjar un poc de tot, hauríem de definir aquest tot, ja que ens movem en un espectre amplíssim, si tenim en compte la diversitat que ens aporta la multiculturalitat, amb aliments tan dispars, que cada vegada trobem més a l'abast.
Sóc de l'opinió que en la varietat està el gust, i que no està de més canviar de tant en tant: provar plats atípics, sabors distints, i variar la cuina: que el terme "tradicional" puga ampliar-se a qualsevol recepta, i siguem capaços d'incloure a la nostra dieta formes diferents de cuina com el wok o el tajin, per exemple, apreciar aliments tan rics com el tofu, l'arròs salvatge o la soja, i alhora aprofitar el que la nostra dieta mediterrània ens aporta, amb fruites, peix i verdura d'una qualitat excepcional.
És un tema molt interessant i on caben mil i una opinions; però tot i que ens agrade delectar algú amb la nostra especialitat, provar coses noves o simplement disfrutar menjant, la veritat és que arriba un moment que la cuina et suposa un repte. Cuinar tots els dies pot suposar-te un món, o pots acceptar-ho com un desafiament, i buscar-li la part divertida; és en aquesta segona fase, quan comences a disfrutar cuinant, i a comprovar que no és tan difícil saber defendre't!! Com a ajudeta per a aquells que estem verds amb aquest tema, com a font d'informació per als qui vullguen ampliar els seus receptaris, i fent honor al plaer del cos, estrene la secció "guisopejant", on penje algunes webs i blogs que aniré actualitzant, i espere siguen d'utilitat per a ampliar coneixements sobre receptes, aliments, etc. Que siga un complement als llibres de receptes que els amics et solen regalar quan t'independitzes ;-) i a la màgica i imprescindible llibreta on apuntaves les receptes de la mare, i sense la qual estaries perdut, les primeres setmanes d'autonomia alimentària... Bon profit!!!

Pròxim objectiu: pa caser, recepta de la iaia!!!!

Aire

2008-12-01T16:47:00.005+01:00

Xe, quin fred!!!! L'expressió que més sentirem aquests dies, sens dubte; ara, parlar de l'oratge no és l'excusa per tenir conversació, es tracta més aïna de la preocupació pel "què ens espera", i si estem preparats. Temperatures més baixes de les que havíem previst, i molt variables: ara ploviteja, ara eix el sol, ara fa un vent gelat que talla la pell... serà que no recordem el fred dels altres anys, perquè sempre ens pilla desprevinguts, com si no sabérem quan comença l'hivern, i hem de traure les camisoles, els guants i els abrics més calents. I és que ja està ací, ara sí que ho notem, ja no cal que ens ho anuncien a la televisió... arriba desembre, i sabem que els bombardejos de regals, neu, dolços, nadalenques... no ens deixaran en pau fins que acaben les rebaixes de gener... un gener que arriba amb una pendent més empinada que mai, per a la majoria.

Però el fred m'agrada, contràriament a la majoria de gent que conec. Sóc "pardal d'hivern", i m'agrada que ploga (amb trellat), que bufe el vent, i veure els cims nevats. Notar la frescor dels llençols que va desapareixent amb el contacte dels peus, o ataviar-me com una ceba, per a eixir al carrer. M'agrada mirar per la finestra i veure el senyal que deixa un cotxe quan ha nevat, i amuntonar la llenya per a encendre la llar.

Hui mateix he notat l'hivern, quan he vist el carrer ple de granissol, que en arribar a terra quallava, fent una fina estora blanca que em recorda les primeres nevades que vaig viure ja fa uns quants anys, molt lluny d'ací.

De fred i calor, parla la següent cançó; no de fenòmens meteorològics, sinó d'estats emocionals. I us convide a sentir-la, cantar-la i ballar-la, per a combatir el fred, aquells que no us feu l'ànim, perquè us anime la vespradeta de dilluns, que sol ser una de les més dures, veritat?

AIRE (Muchachito Bombo Infierno)
Como sé que no estás no puedo dormir
como sé cómo soy me quedo despierto
quiero creer que en la luna yo jamás de ti me sienta lejos
me sienta aire en movimiento
que corre por mis pies
como tú me quieres no me quiere nadie más
como tú me cantas al oído
quiero acurrucarme y quitarme el miedo
perder frío en tu obligo
y acariciarte, que ya he venío
y hacerte enloquecer
que pierdas la cabeza y que no sepas lo que hacer
que nos pongan los manteles y tú no sepas qué comer
aire y aire
como escuchar de lejos un grifo y su goteo
no estás y me desvelo
aire, aire me das
como sé que no estás no puedo dormir
y como sé cómo soy me quedo despierto
quiero creer que en la luna yo jamás de ti me sienta lejos
me sienta aire en movimiento
que corre por mis pies
levanta mi cabeza y me la pone del revés
me ponen los manteles y yo no sé lo que comer
aire y aire
como escuchar de lejos un grifo y su goteo
no estás y me desvelo
aire, aire me das
fumando cacharros no me puedo dormir
recuerdo los sabores que me sé yo de ti
si de ti me siento lejos
y yo quiero volver, y yo quiero venir
y sea lo que sea quiero hacerte feliz
cantar low, low, low, low...
que pierdas la cabeza y no sepamos lo que hacer
nos pongan los manteles y no sepamos qué comer
aire y aire
como escuchar de lejos un grifo y su goteo
no estás y me desvelo
aire, aire me das

D'arbre a arbre

2008-11-27T20:21:00.003+01:00

Los árboles, ¿serán acaso solidarios?

¿digamos el castaño de los campos elíseos

con el quebrancho de entre ríos

o los olivos de jaén

con los sauces de tacuarembó?

¿le avisará la encina de westfalia

al flaco alerce de tirol

que administre mejor su trementina?

[...]

los de este parque o aquella floresta

¿se dirán de copa a copa que el muérdago

otrora tan sagrado entre los galos

ahora es apenas un parásito

con chupadores corticales?

¿sabrán los cedros del líbano

y los caobos de corinto

que sus voraces enemigos

no son la palma de camagüey

ni el eucalipto de tasmania

sino el hacha tenaz del leñador

la sierra de las grandes madereras

el rayo como látigo en la noche?

"DE ÁRBOL A ÁRBOL", Mario Benedetti

Dancer in the dark

2008-11-26T17:03:00.009+01:00

La imatge o la paraula? en val més una que mil? bé, no trieu, teniu-ho tot, gaudiu de l'assoliment complet... i ens van regalar l'audiovisual. I és el que passa, que quan t'acostumes, et tornes exigent i deixes de banda la paraula i la imatge, per separat: va arribar la televisió, i només els conscients seguien apreciant el plaer de la ràdio i l'escriptura. La part negativa: programació-brossa, mal ús de la informació, i abús dels drets del telespectador. La part positiva: poder gaudir de meravelles com aquesta peli, una de les meues favorites, ideal per a una vetlada amb panís roser i una bona fogata. L'alternativa còmoda a la copeta de vi i un bon llibre a les mans.
Un drama-musical que ens presenta Lars Von Trier, dirigint a una espectacular Björk que sobreeix de la pantalla. Fantàstica fotografia, ambientació perfecta, història bonica on les haja, i uns silencis que dónen pas a la fusió de sons, convertits en música amb la facilitat a què aquesta cantant ens té acostumats. Descobriu la peli, si sou dels pocs que encara no l'heu vista, i coneixeu la música d'aquesta islandesa que converteix en art tot el que toca, d'una manera molt personal. No us deixarà indiferents, prometut!!

I've seen it all, I have seen the trees
I've seen the willow is dancing in the breeze
I have seen a man killed by his best friend
And lives that were over before they were spent
I have seen what I was and I know what I'll be
I've seen it all, there is no more to see
You haven't seen elephants, kings or Peru
I'm happy to say I had better to do
What about China? Have you seen the Great Wall?
All walls are great if the roof doesn't fall
And the man you will marry
The home you will share
to be honest
I really don't care
You've never been to Niagara Falls
I have seen water, it's water, that's all
The Eiffel Tower, the Empire State
My pulse was as high on my very first date
And your grandson's hands as he plays with your hair
To be honest, I really, I don't care
I have seen it all, I have seen the dark
I have seen the brightness in one little spark
I have seen what I chose and I've seen what I need
And that is enough, to want more would be greed
I have seen what I was, and I know what I'll be
I've seen it all, there is no more to see
You've seen it all, and all that you've seen
is totally your view on your own little screen
the light and the dark, the big and the small
just keep in mind that you grow more than tall
You've seen what you were, I know what you'll be
You've seen it all, there is no more to see

Adolescere

2008-11-24T18:25:00.008+01:00

Nuestros jóvenes de hoy en día aman el lujo, tienen
pésimos modales y desdeñan la autoridad, muestran muy poco respeto por sus
superiores y pierden el tiempo yendo de un lado para otro, y están siempre dispuestos a contradecir a sus padres y tiranizar a sus maestros
Sócrates, segle IV AC.

I és arran d'aquesta frase, que el meu cap de setmana començà, amb una nova empresa: aprendre a transmetre el coneixement adquirit al llarg d'aquests anys; ajudar a que els demés aprenguen. M'ho he plantejat com un repte personal, més que professional, tot i que en els temps que corren, no podem saber on ni com acabarem. I com que mai podem deixar d'aprendre, si no volem quedar-nos caducs, hem de reciclar coneixements, refrescar memòria i habituar-nos a costums distints.
Però per a ensenyar, no hi ha prou amb saber-ne la matèria, calen recursos que ens permetran conéixer el nostre destinatari, orientar-lo i guiar-lo en el seu camí cap al futur. Aquest és un dels primers punts a tenir en compte, i la frase de Sòcrates, una de les primeres sorpreses. Sembla una frase recent, pròpia d'algú que viu la societat actual, que hagem escoltat a algú pel carrer. I vegeu la data de la cita...
Crec que tots hem dit cosa semblant alguna vegada, o bé ho hem pensat, quan hem vist alguna notícia, o al carrer veiem algun púber en actitud, diguem-ne, poc agradable, que també els hi ha. Però la pregunta que es planteja: és així? perquè sempre tenim la sensació que els adolescents que ens segueixen són pitjor del que nosaltres érem, en aquesta etapa? en alguns casos, per descomptat! són els menys? podem generalitzar? Atenent als mitjans de comunicació, tota la joventut està corrompuda per l'alcohol, les drogues, el sexe sense precaucions, el fenòmen del "botelló", l'anorèxia, certa "sofanitis"... vides sedentàries i còmodes que fan el recorregut: ordinador-televisor-discoteca-dia dormint. Estan tan avorrits de la seua vida? Busquen més atenció? Tenim a l'abast cap recurs que els puga ajudar?
Potser no siga ètic parlar de culpes, però convendria analitzar tot el que envolta a un jove perquè arribe a un punt tan extrem com els que veiem a les televisions. Sabem que en són molts, els factors que influeixen sobre la vida de l'adolescent: l'educació rebuda a casa, l'àmbit escolar, les relacions socials... i un puntet de personalitat pròpia, que és qui determina la drecera que es pren finalment.
D'arrel llatina, la parauleta du tela, perquè mai no podrem acotar el significat del mot; adolescere = que està creixent... quan deixem de créixer? a quina edat acabem el procés de canvi i desenvolupament? perquè els límits canvien depenent del lloc i l'època en els quals s'emmarca?

fusions que resulten

2008-11-24T17:35:00.000+01:00

VIATGE AL POU DE L'OBLIT

2008-11-10T21:48:00.008+01:00

Què passa amb...
- les paraules que mai no es diuen ...
- la lluna quan no la veiem ...
- els contes que mai no són contats ...

- els amors que mai no deixen de ser platònics ...
- els somnis que mai no es fan realitat ...
- els llocs que mai no descobrim ...
- les persones que mai no ens creuem ...

- els projectes que no es realitzen ...

- les besades que mai no es regalen ...

- les receptes que es perden ...
- les històries que no es recorden ...
- els planetes que mai no veiem ...

- les converses que mai no s'acaben ...
- les llàgrimes que mai no es vessen ...

- els camins que mai no triem ...
- els aromes que mai ningú ol ...

- la ràbia que mai no es canalitza ...

- les fotos que mai no prenem ...
- els viatges que mai no arribem a fer ...
- la llum que mai no brilla ...

- les claus que mai no obrin res ...
- els sentiments que mai no es manifesten ...

- les cançons que ningú no canta ...
- els colors que mai no distingim ...
- els arbres que mai no plantem ...
- els desitjos que mai no s'acompleixen ...
- els llibres que mai ningú llig ...
- els esforços que mai no fem ...

- les imatges que mai ningú no veu ...

- els secrets que mai no es revelen ...
- els instruments que mai no es toquen ...
- les veus que mai no són escoltades ...
- les estrelles que mai no brillen ...
- la humilitat quan deixem de tenir-la... si és una qualitat humana i els humans ja no la coneixem, seguirà existint... ??

Un concert diferent

2008-11-10T17:10:00.005+01:00

Més que a francés, he de dir que a xinés, em sonaven la vielle, el rebab, la morisca, el santur, la cythara, el psalteri, la cheterina... serà que no sóc entesa en el tema! Són alguns dels instruments que van portar Jordi Savall i la seua Capella Reial de Catalunya, al seu concert d'Alacant, on van interpretar Les cantigues d'Alfons X, el Savi; en poques ocasions he acudit a un concert de música antiga i medieval, i la veritat és que l'experiència s'ha de viure, encara que no sigues amant de la música clàssica, només per l'oportunitat de conéixer formes distintes d'expressió.
Definiria el concert com una incitació al descobriment, un lloc per a observar-te i conéixer-te. Jordi Savall i Montserrat Figueras, acompanyats d'un seguit d'artistes que, més que músics, ben bé podriem parlar d'ells com músics-orquestra, per la diversitat d'instruments que dominen a la perfecció, cadascun d'ells.
No qualificaria les càntigues amb què ens van delectar com una música emotiva, no eren peces que t'eriçaren la pell; més aïna et convidaven a viatjar amb la ment. Tonalitats increïbles de veus extraordinàries, instruments impossibles que t'oferien sons i melodies llunyanes, que et transporten als contes del passat, als temps de les nostres pel·lícules de la infància, amb cavallers, castells i donzelles. Música que incentiva la imaginació, que t'activa els records oblidats, i et permet abstreure't del present amb una facilitat que, en adonar-te'n, ja quasi s'ha acabat la vetlada!

El 90 % dels casos, seguir plans improvisats et porta bons resultats: perquè no et dones temps a crear expectatives que t'acaben decebent, perquè no t'esperes res i et sorprén el que trobes... grata sorpresa, per a mi, la de conéixer Jordi Savall (tot i que haguera sigut grata, també, d'haver planificat el concert!!!)

Un punt més que positiu per a CAM Obres Socials, que juntament amb la Diputació d'Alacant ha organitzat aquest cicle gratuït, enriquidor i singular, sens dubte. Pròxima cita a la que no faltarem: Hevia.

Pots trobar més informació d'aquest músic a: http://www.jordisavall.es/

Llengüejant

2008-11-03T17:54:00.005+01:00

Deia un cert decàleg del catalanoparlant que "tota persona que defensa la seua pròpia llengua sense agredir a ningú, té el dret al seu costat"...
(La no-agressió, els drets, el suport... hauríem de recordar més sovint, aquests conceptes, hui dia)
Sempre l'hem parlada, sempre l'hem escoltada i hem tingut la sort d'anar aprenent-la pràcticament al llarg de tota la nostra vida. El valencià ens ha acompanyat en tots els àmbits, i a tots els nivells de llengua: a l'escola, a casa, amb els amics, a la universitat (cada vegada més), al treball... i és tot un privilegi. Els nostres avis i pares no van tenir l'oportunitat de viure-la a tots els registres, per la qual cosa el seu ús es veia limitat, la majoria dels casos, a la quotidianitat i el nivell oral. Els costa llegir-la, parlar-la en un àmbit formal i, encara més, escriure-la.
Però la nostra situació és diferent, perquè hem pogut mantenir-la viva, evolucionar junt amb ella i fer-la evolucionar alhora. És part de nosaltres, i ens defineix a cada paraula que articulem.
Els idiomes no són assignatures teòriques amb un contingut tancat: estan en constant evolució, diacrònica però també sincrònica. Mai no coneixerem totes les accepcions de totes les paraules, ni sabrem el sentit de totes les frases fetes, com tampoc podrem estar al corrent de tots els dobles significats de cada mot, perquè la llengua és llengua viva a cada poble, i en cada moment. El que sí que podem fer és un esforç, una xicoteta aportació per a fer-la gran: no oblidar-la, i aprendre que ella és cultura, és art en moviment.
I tot i havent-la estudiat, sempre tenim dubtes. Potser de tantes vegades que veiem les coses mal formulades, dubtem si realment és com pensem; dubtem si la norma ha canviat, i ara el guionet és correcte en tals casos, si és correcte o no posar majúscules als articles dels topònims... per aquesta raó, he decidit afegir un nou espai al blog, que aniré actualitzant: s'anomena "llengüejant", i hi penjaré enllaços on podrem trobar eines de consulta de la nostra llengua, notícies d'actualitat, publicacions en valencià, activitats com ara teatres, concerts, xerrades, etc. perquè no tingueu excusa, i us llanceu a llegir-la i escriure-la. Viviu-la, perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
Espere que us agrade i que siga de profit per a tots.

La Llibertat

2008-10-20T17:33:00.005+02:00

Últimament només ell m'ocupa l'oïda, i per més vegades que l'escolte, no aconsegueix avorrir-me, ni provocar-me la sensació que la seua música es quede ancorada amb el pas del temps. Més aviat sembla que la seua veu, ara profunda i melosa, ara ronca i esgotada, canta veritats, amplia horitzons, viu al límit i sent cada mot de la poesia que envaeix ses cançons. Tango, blues, rock, l'estil que li passe pel cap, el fa seu amb un sabor a elegància i un estil propi que et transporta a les nits bohèmies amb gust a tabac i licor, que viu component mentre el seu cos burla la son. El poeta de la música argentina, que un dia va crear la meravellosa obra que voldria compartir amb tots aquells que no tenen la sort de ser lliures. Perquè només quan la perdem, recordem el significat d'aquesta paraula.

Creo que todos buscamos lo mismo
no sabemos muy bien qué es ni dónde está
oímos hablar de la hermana más hermosa
que se busca y no se puede encontrar
La conocen los que la perdieron
los que la vieron de cerca, irse muy lejos
y los que la volvieron a encontrar
la conocen los presos,
La Libertad
Algunos faloperos,
algunos con problemas de dinero,
porque se despiertan soñándola,
algunos que nacieron en el tiempo equivocado,
la libertad
Todos los marginales del fin del mundo,
esclavos de alguna necesidad,
los que sueñan despiertos,
los que no pueden dormir,
la libertad
Algunos tristemente enamorados
pagando todavía el precio del amor
algunos que no pueden esperar,
y no aguantan más la necesidad
Algunos cautivos de eso,
que no saben dónde mirar,
tengo algunos hermanos y la hermana más hermosa,
la libertad
Igual que Norberto,
me pregunto muchas veces,
¿dónde está? y no dejo de pensar,
será solamente una palabra, la hermana hermosa:
la libertad.
A.C.

La fulla del llimoner

2008-10-06T19:23:00.000+02:00

Sempre hi ha coses, dies o accions que recordem amb més facilitat, que simplement se’ns queden. La nostra memòria és selectiva, la qual cosa ens porta a decantar-nos per uns records o uns altres. Cadascú recordarà amb més o menys enyor i estima els fets que l’hagen marcat, que hagen suposat un pas important, o que hagen considerat, com a mínim, curiosos. Quins són els criteris segons els quals la nostra ment tria uns moments, en detriment de molts altres? Recordem les experiències viscudes en funció de la nostra forma de ser? O potser és la nostra memòria qui ens defineix com sóm? Preguntes llançades al vent, que tan filosòficament m’ocupen, aquesta vesprada de dilluns.
Si puc dominar d‘alguna manera el meu propi disc dur humà, i triar un dia per al record, dels que he viscut últimament, el d’ahir, en seria un. I perquè un diumenge, tot i ser el pitjor dia de la setmana per a qualsevol treballador humà dels 25 als 65-70? Perquè no hi ha res millor, que distraure la ment i donar-li plaer al cos. Estirar les cames, respirar un aire més pur, oblidar el ritme trepidant que la rutina ens imposa i no deixar que el cervell se‘n recorde del que ve el dia següent. Ara toca matinar, disposar-ho tot per al viatge, i gaudir de la possibilitat de tréure-li el suc a les hores que tens davant. I, almenys per a mi, açò només resulta possible un diumenge.
Segona eixida de Natura i Gent, destí: la Marina Baixa. Dos pobles que mai no he visitat: Bolulla i Tàrbena. Pobles que encara són pobles. Carrers estrets, costerosos i tranquils que mantenen viva la seua herència morisca, tacada de costums i deixos mallorquins.
Ens endinsem en l’aventura quasi sense plànols, una mica perduts, però amb ganes de muntanya, i deixant que la natura ens duga a cada lloc. De Bolulla a Tàrbena, per senda, camí i carretera, de vegades obligats per les circumstàncies. Divisant la Serra de Bèrnia, al pas que marquen els garrofers, rodejant el cim on dormen les restes del castell. L’oratge acompanya, però el cansament es fa notar, i ens ajuda a recobrar l’alé un xicotet somriure que trobem adins la motxilla d'un màgic bebé que viatja amb nosaltres.
En Tàrbena, visitem un acollidor llogaret del comunista, Can Pinet, que amb la seua particular música ambient i una decoració singular, ens fan sentir enyorança dels temps passats, potser no tan llunyans. Curiositats del restaurant: trobar la recepta perfecta per aconseguir una convivència utòpica, o descobrir què brolla, de l’aixeta de la democràcia.
Després, compra obligada de sobrassada i mel, a la tendeta on On parle français i, passant pel mirador, anem desfent camí en direcció a Bolulla, acompanyats de bancalades de cítrics, que ens regalen el seu color. I amb la fulla del llimoner a la mà, que em relaxa en olorar-la, torne a casa somiant que un dia, la mare terra era feliç, perquè els seus fills van aprendre a amar-la.

PORTUGAL, un país per descobrir

2008-09-08T18:38:00.002+02:00

10 Dies rodant pel món, amb la casa a costeres, i gaudint cada moment. El plaer de viatjar en cotxe es deixa veure quan ets tú qui el viu, i no té preu. És la ilusió de viure l’aventura, sense plans, sense presses, adaptar-te a cada situació i aprofitar cada segon de llibertat. Deixes l’agenda de banda, oblides per complet la feina, les responsabilitats, l’estrés que s’enrosca en la teua rutina i et fa abarcar cada vegada més hores del dia i que et furta la son a les nits… t’oblides de tot i et relaxes… estàs de vacances.
Sí, crec que sí, ha sigut el millor viatge que he viscut fins ara. Un viatge en parella, amb la persona que més estime, amb ganes d’emprendre el camí i deixar que Portugal entrara a les nostres vides. Un viatge diferent, sorprenent i meravellós, al país veí que tanta història comparteix amb les nostres terres.
L’antiga Lusitània se’ns mostrava ja de camí: la capital Mèrida, romana com ella sola, visita obligada per al viatger que busca una escapadeta històrica, ens regalava el seu pont de pedra, el circ romà, el teatre i l’amfiteatre, la capella de Santa Eulàlia, les restes de les primeres vies romanes… primera paradeta!!
En travessar la frontera, Elvas i Estremoz: petites ciutats emmurallades on l’hospitalitat dels habitants i el seu bilingüisme quasi total denota l’afluència turística a la qual estan acostumats.
Primera imatge de Lisboa: atravessant el pont 25 d’Abril veus el monument de 100 metres d’altura del Crist Redemptor al damunt del riu Tajo, que et recorda Rio de Janeiro, i el pont Vasco de Gama, a la teua dreta, amb els infinits 17 kilòmetres que l’han convertit en el més llarg d’Europa. El viatge promet, i càmera en ma comencem a veure que les hores de camí ens mostren la seua recompensa. Moment de nervis, pel que ens espera, i per haver de decidir entre viure el moment en directe o a través de l‘objectiu, per a immobilitzar-lo i poder rememorar-lo més endavant; has de triar, i esperes fer-ho de la forma més encertada!
Lisboa ens ha oferit una capital nostàlgica, de carrers grisos i antics, on et pots perdre tranquil·lament sense deixar d’assaborir la ciutat. Carrerejar pel barri Alt, cansar-te recorrent totes les places amb el corresponent monòlit: la plaça del Comerç, la plaça Restauradores, la de Marqués de Pombal… Avorrir-te dels turistes i buscar un baret dels de tota la vida, a la Baixa, on l’hospitalitat i el bon tracte del servei et fa estranyar-te, acostumat al tracte que rebem ací, del sector serveis!! Tranvies, elevadors, miradors, grans parcs (visita obligada: la Estufa Quente i la Estufa Fria), monuments, l’encant dels fados , dels carrers estrets i costerosos que deixen entreveure la seua història… i la paciència dels lisboetes per a folrar cada ditet del seu terreny amb adoquins que formen veritables obres d’art en horitzontal.
Però si Lisboa ens va sorprendre, bocabadats ens van deixar els voltants. Belem amb els seus dolços típics, l’estratègica Torre de Belem i el Monasteri dels Jerónimos o el monument als descobridors; Cascais , tot sabor a poblet de mar amb el Far de Santa Marta i l’espectacular Boca de l’Infern. La platja de Guinxo, on el vent bufa alegrant les vacances de tots els surfistes que, des d’arreu del món, vénen a visitar la seua platja gran i les espectaculars caletes. El Cabo da Roca, l’extrem més occidental d’Europa, on la terra s’acaba i el mar comença; perds la noció del temps contemplant com el sol s’amaga a l’horitzó, com es cabussa dins la mar. Sents la força dominant de les aigües de l’Atlàntic, que retomben contra el penya-segat sobre el qual estàs penjat. Meravelles de la natura.
I si de natura i de meravelles es tracta, impossible se’m fa deixar de parlar de la ciutat de Sintra. Un dels llocs més bonics que he visitat, i que no oblidaré mai. El parc natural que envolta el Castelo dos Mouros i el Palacio de Pena és d’una bellesa incomparable, que completen aquestes singulars construccions, barretja d'estils i d'èpoques; caminant per les ombrienques sendes fàcilment et venen a la ment els contes de fades, on t'envoltes d'estàtues de pedra, estancs, arbres milenaris, jardins i estances paradisiaques que no havies vist mai. I t’adones que potser no viuràs aquesta sensació en cap altre lloc.
Escarbeu per les fotos que us regalem ací a la dreta, perdeu-vos en trossets del nostre viatge, que esperem vos facen revifar el cuquet d’adins i aprofitar alguna escapadeta per a dir-nos: sí que es deveres!!! i supereu la prova del viatger curiós: trobeu el bar Mohino Don Quixote, allà on no arriba el turisme, allà on només els portuguesos et diuen “Obrigado!!”.

GRANDIOSITAT AL GRAND CHAPITEAU

2008-08-07T19:09:00.000+02:00

Donçs sí, allí vam estar!!! El Cirque du Soleil ens va acollir amb els braços oberts, deixant-nos bocabadats amb l’espectacle que ofereixen, la seua obra Quidam. Molt recomanable per a tots els públics, aquesta escenificació ens endinsa en un món màgic i fantàstic de la mà de Zoe, una xiqueta que sembla sola i perduda. Si voleu experimentar un nou concepte de circ, si voleu ser testimoni d’aquesta escenificació que combina el teatre, el mim, les acrobàcies, un joc innovador de llums i colors, música en directe… no ho dubteu, aquest grup canadenc és un dels must see que no podeu deixar passar de llarg.
Si no heu vist Quidam i voleu acostar-vos a veure’l, no seguiu llegint!!!!!!! El millor és anar sense saber res del que t’espera, i traure les teues pròpies conclusions. A cadascú li transmetrà una sensació distinta, un missatge més o menys profund, però a tots sorprendrà gratament.
A més de les increïbles acrobàcies i qualitats físiques de tots els artistes (contorsionistes fins a l'extrem, vaja!), que mereixen una menció especial, jo destacaria l’originalitat i vivacitat de la part còmica, sobretot amb els personatges de John i el Clown , que ens fa passar una bona estona amb els “voluntaris” que troba per la carpa. La caracterització dels personatges és un dels punts forts que ens envolta admirant figures i moviments impossibles, que ens fan imaginar una realitat tan diferent com la que solíem somiar de xicotets.
El fil de la història? la meua teoria: es presenta com una llar normal i corrent, on la monotonia ha portat els personatges a deixar de viure. El pare de Zoe és un personatge abstret, massa ocupat per a prestar atenció a la seua família, i massa llunyà per a una xiqueta que necessita tota l’atenció per a formar-se com a persona. La mare se sent abandonada, avorrida i decebuda, perquè aquesta vida no és la que havia somiat, i decideix suicidar-se, amb el personatge de la contorsionista aèrea en seda. Zoe, una joveneta amb tot per aprendre i dificultats per a distingir ficció i realitat, aprofita un barret que troba, per a traslladar-se a un món de meravelles. Cada personatge que troba és màgic, distint, increïble, i li ensenya realitats desconegudes per a ella (més aïna per a nosaltres, ja que Zoe és la personificació de l’espectador). Quan, finalment, el desconegut que havia perdut el barret, torna per a arreplegar-lo, Zoe s’adona que aquells personatges màgics no són sinò mers transeünts desconeguts que es creua pel carrer. Tots ells, elements blancs i completament plans, que passen per la seua vora sense parar-se, que viuen altres vides.
És la nostra història, el reflex d'una vida on la quotidianeïtat, la rutina i el ritme que portem ens abstreu de les meravelles que podríem apreciar només fixant-nos, deixant-nos sorprendre pels qui per un temps s’acosten al nostre camí.

LA SENZILLESA DE LA FELICITAT

2008-08-01T18:38:00.000+02:00

Ara que la caloreta ens apreta, que l’estiu arriba de veritat per als qui tenen la sort de trobar les vacances… l’ambient s’impregna de felicitat. La gent sembla més somrient, les coses es veuen d’una altra manera quan sóm conscients que a l’endemà no treballem, ni a l’altre, ni a l’altre… i pensem: ara és quan podré fer açò, i allò, i tot el que m’havia plantejat fer, aquells temps en què estava tan ocupada, i planejava tantes i tantes coses per a les vacances… donçs bé, ja han arribat!!! i prompte passarà l’estiu, i farem repàs, adonant-nos-en que, del que pensàvem fer, res de res!
Però quina vida ens esperaria, si fórem feliços només quan estem de vacances… entrariem en depressió profunda, si així fóra; llevat, clar, dels qui viuen en contínues vacances, que també els hi ha! sorteta, que tenen alguns... La resta de mortals sóm auto-complaents, i ens ho arreglem per a trobar les moltes fonts que ens ofereixen la felicitat, només cal beure d’elles, ser conscients de cada moment i assaborir-lo al màxim.
Fem llistes! a cop d’ull, de ben segur en trobem més de deu, però ho deixarem ahí, per a no avorrir al lector…

SÓC FELIÇ QUAN…

- veig pel matí que la lluna no s'ha gitat encara
- trobe temps per a la lectura
- se m’oblida que el temps passa
- veig un xiquet dormint
- olore la pluja als carrers
- veig gent a la fresca
- retrobe un vell amic
- imagine el que han viscut els ulls d'un vellet
- viatge amb la ment
- recorde qui soc

Si sou dels que us costa trobar motius per a somriure quan esteu sols, podeu provar a veure qué falla, qué us falta. Com a inici, podeu analitzar-vos segons la piràmide de Màslow, provinent d’una de les teories per a trobar “la felicitat”, un grial molt subjectiu que podem tenir a l’abast si ens ho proposem. Benvinguts a la recerca més important dels nostres temps!!

INVERTIR vs GASTAR

2008-07-28T18:51:00.000+02:00

Aprofitant-me'n un poc de la “deformació professional” que puc utilitzar, m’he posat ja d’una a actualitzar aquest blog, que últimament he deixat de banda, tot i que de quan en quan afig i canvie els enllaços i la informació que veieu a la dreta, segons el meu ànim, i les cosetes que trobe a la web.
Bé, aquesta vesprada la inspiració m’ha vingut de mà de l’ús de la llengua, i em porta a filosofar sobre tota una teoria semi-pròpia… potser emprada d’alguna teoria lingüística que ara mateix estiga maleint-me per voler apropiar-me del que ja s’havia escrit.
Elucubracions apart, rellegiu el títol d’aquest post i penseu en el què us evoca. Canvia el punt de vista, només en utilitzar una paraula o altra, veritat? Podem emprar cada mot amb el mateix significat, però efectivament la informació que donem és diferent. El fet d’escollir una paraula o una altra, facilita al nostre oïent informació extra sobre nosaltres: “invertir temps” no és el mateix que “gastar o, fins i tot, perdre el temps”. És una valoració que afegim al que diem, bé positiva, bé negativa. Quan fem una “inversió econòmica”, no pensem en que açò supose una “despesa econòmica”, ho veiem més positivament, perquè creiem que paga la pena, i a posteriori ens serà favorable. No és el mateix dir-ho d’una forma, que d’altra (podem parlar de sinònims totals, donçs?) donem informació amb el llenguatge que escollim, però també amb l’entonació de la nostra conversa, amb cada gest. Informació contextual que va més enllà del propi missatge que comuniquem. Fins i tot trobem trets extra-lingüístics propis de cadascú, característiques que delaten la nostra forma de veure la vida, i la manera en què la vivim (i en què es basa tota imitació digna de menció). Hi ha qui necessita repetir per a sentir-se escoltat, hi ha qui utilitza la solemnitat per a aconseguir respecte, l'agressivitat gestual per a la dominació, hi ha qui no escolta ni respecta… Tot un art, el saber utilitzar tots els recursos que tenim al nostre abast, segons l'ocasió i la intenció.
Informació, missatges i comunicació… quantes coses poden dir-se i entendre’s en qualsevol acte quotidià. I quantes n’assumim sense adonar-nos-en que estan ahí. Saviesa, la d'aquella dita popular que llig: “si se’ns va donar dos orelles i una boca, és per a escoltar el doble del què parlem”

Because change hapenzz

2008-07-03T17:17:00.000+02:00

Les coses canvien, i com!!! Els nostres iaios són els qui més noten els canvis: des que ells eren joves han passat tantes coses!! als pobles xicotets com el nostre, la majoria d'ells eren de procedència humil, i a les cases es passaven penúries de totes. A llavar a la basseta, a treballar a peuet creuant camins i fins i tot muntanyes... Qui tenia una tele era l'afortunat del poble, i com van tardar en arribar els cotxes a les cases!!! segur que recordeu històries de com entraven les mules a casa, quan venien de llaurar, perquè passàren la nit a la quadra... o d'anar tota la família damunt del carro, ací o allà
I volem que entenguen el nostre món? internet i les noves tecnologies, el ritme trepidant de les nostres vides... a ells deu semblar-los una locura (encara més que a nosaltres mateix!!)
Podem parlar amb qui vulguem en qualsevol lloc i moment, veure com viuen a l'altre costat del món, i comprar per internet, tantes coses impensables en aquells temps. Domòtica, e-books, EEE, GPS, MP4, TDT... (l'era de les sigles, sens dubte)... molts avanços que ens fan la vida més ... fàcil???
Però alhora que avancem, també fem passes de gegant, cap enrere. Cada dia sóm menys conscients del que tenim, i veiem de passada les coses senzilles que ens trauen el somriure més esperat del dia: el sol, la mare terra i el que ens aporten aquells que ens envolten.
Cada dia l'actualitat entra a les nostres vides amb notícies brutals: el canvi climàtic, actes terroristes, pobresa extrema, maltractes als ancians, violència de gènere, pederàstia, segrests... censura a la llibertat d'expressió... tantes i tantes injustícies... I no fem res al respecte. Ens posem les mans als ulls i ens centrem a les nostres vides, preocupant-nos per temes banals i queixant-nos quant podem. No sóm injustos, nosaltres també? No estem deshumanitzant-nos, a poc a poc? Probablement els nostres avis no sabran utilitzar una PDA, però saben apreciar el que la mare natura ens ofereix, i cuidar del que tenen. Tenim tantes coses per aprendre... i tantes coses que no necessitem per a viure...

ESCAPADA A SARAGUSTA

2008-06-23T15:53:00.000+02:00

Este cap de setmana hem aprofitat una d’eixes ofertes que se’t presenten poques voltes, i ens ha sigut impossible negar-nos a visitar la “ciutat de les esglésies i els ponts”, seu de la recentment inaugurada Expo’08. Ciutat antiga i actual, Saragossa és tota una barretja d’elements variats on la multiculturalitat predomina tant als monuments i edificis importants com a la gent del carrer i la seua forma de vida. El que més ens ha atragut d'aquesta ciutat és el seu passat: les arrels de llunyanes cultures romanes i musulmanes, records d'invasions, expulsions de la ciutat, els famosos setges... però millor que ho descobriu vosaltres mateixos: és impossible descriure amb justícia i objectivitat el que algú sent quan viatja, de manera que simplement us deixe uns apunts per a animar-vos a escapar i fugir de la rutina.
- De visita obligada: la Basílica del Pilar, imponent de dia i de nit # La Seo # La Llotja, on gaudir amb entrada gratuita d'obres de Goya i Sorolla, i visitar la que es pensa és l'espasa d'en Jaume I # Palau de l‘Aljaferia, tresor històric i singular paradís # parcs i jardins # museus # La porta del Carmen # Teatre romà de Caesaraugusta # “El Fuelle” # Pont de Pedra.
- Curiositats que no apareixen a les guies: passejos a vora Ebre # carrer Major # “El País de Nunca Jamás” # de tapes per “El Tubo” # “La Miguería” # la velocitat dels autobusos dins la ciutat!!” # grafittis que visten els carrers # BiziZaragoza.

Gràcies per no pensar que la Expo és qui dona vida a aquesta ciutat!!

I allí vam estar!!!

2008-06-18T19:00:00.001+02:00

Qui no coneix hui Muchachito? No cal ser un fan acèrrim per a moure alguna part del cos, en sentir la seua música. S’apega a l’orella, et travessa els sentits i sense adonar-te’n ja estàs movent el peuet, segueixes el compàs amb el cap i et sorprens pendent de les lletres directes i socarrones, que la veu canalla de Jairo Perera et regala. En concert: molt més; complicitat amb el seu públic, ganes de fer disfrutar a la gent, alegria pels quatre costats i un increïble directe que no es pots perdre. Fantàstic: el Tito Carlos als teclats, tot un desplegament de metalls al capdarrere del Bombo 13, l’artista gràfic Santos de Veracruz movent els seus pinzells al so de la rumba mogudeta d’aire mestís… en algun lloc entre Peret i “el Verí” de Kiko, assaborint el complet repertori que van desplegar, i les versions tan personals amb què ens van delectar… allí vam estar.

Acompanyants d'excepció: La Troba Kung-Fú, una fusió d’estils, sons i llengües que ens va sorprendre molt gratament. Amb el seu “clavell morenet”, un còctel de lletres de reivindicació individual i col·lectiva, ritmes llunyans que es mesclen amb els propis, i que mouen els nostres records. Proveu a conéixer-los: us podreu descarregar el disc a la seua web: http://www.latrobakungfu.net/

Comença la història

2008-06-17T20:04:00.000+02:00

Hola a tots!!!!!

Comença la nostra experiència com a bloggers, benvinguts a aquesta finestra personal on podem compartir moments molt bons, segur!! Visiteu-nos ací, comenteu les entrades, mireu les fotos penjades... i animeu-vos a crear-ne un! Des de Castalla us saluden els recentment incorporats a la blogg-addicció.

:-)